La Península il.luminada

La Nasa ha difós una espectacular fotografia on es pot observar la il·luminació de la Península Ibèrica. En una imatge presa en un pla oblic des de la zona de l'Atlàntic, es destaquen els tons marrons i ocres, a l'hora que s'observen amb claredat les ciutats de Lisboa, Madrid i Sevilla donada la quantitat del seu enllumenat públic, així com la resta de punts de llum que esquitxen  la península encara que amb menor intensitat. Moltes d'aquestes no s'observen de manera totalment nítida  a causa d'els núvols que cobrien la península el passat 4 de desembre, dia en què es va prendre la imatge des de l'Estació Espacial Internacional (EEI).A la imatge també s'aprecia l'estret de Gibraltar, França, l'oceà Atlàntic i el nord d'Àfrica. En el text, l'observatori de la terra de la NASA explica que la imatge ha estat augmentada per millorar el seu contrast.


La Nasa ha difundido una espectacular imagen donde se puede observar la iluminación de la Peninsula Ibérica.
En una imagen de plano oblicuo tomada desde la zona del Atlántico en la que destacan los tonos marrones y ocres, se observan con claridad las ciudades de Lisboa, Madrid y Sevilla dada la cantidad de su alumbrado público, así como el resto de puntos de luz que salpican el resto de la península aunque con menor intensidad.
Muchas de las mismas se ven en nebulosa, debido a las nubes que cubrían la península el pasado 4 de diciembre, día en el que se tomó la imagen desde la Estación Espacial Internacional (EEI).
En la imagen también se aprecia el estrecho de Gibraltar, Francia, el océano Atlántico y el norte de África. En el texto, el observatorio de la tierra de la NASA explica que la imagen ha sido aumentada para mejorar su contraste.

Vilhelm Hammershoi

Nascut a la ciutat de Copenhaguen un 15 de maig de 1864, Vilhelm Hammershoi va tenir com a pare el mercader Christian Hammershoi. Des de petit Vilhelm va estudiar dibuix amb Neils Christian Kierkegaard i més tard amb Holger Gronvold. Desde nen va saber que el dibuix i la pintura omplirien gran part de la seva vida. En arribar a l'adolescència es va instruir amb alguns grans exponents de la Reial Acadèmia Danesa de Belles Arts, com Frederik Vermehren.Su primera obra exposada va ser "Retrat d'una jove" (la seva germana Ana), a la primavera de 1885, en l'exhibició Charlottenborg. Les seves obres es caracteritzen per tons grisos, transmetent tranquilitat i fredor, en tant que expressen una sensació de lleu tensió i misteri. Les pintures pintures transmeten una atmosfera calmada i malenconiosa que fan evident la influència del pintor nord-americà James McNeill Whistler. Els paisatges fan un efecte estranyament sobri i purista, les representacions arquitectónicas (pintades a Copenhaguen, Londres i Roma) són fosques i desolades. La seva paleta estava marcada pels grisos, els blancs, els verds i els blaus. La major part del seu treball el va realitzar a la seva ciutat natal, on va morir el 13 de febrer de 1916. 

Nacido en la ciudad de Copenhague un 15 de mayo de 1864, Vilhelm Hammershoi tuvo como padre al mercader Christian Hammershoi. Desde pequeño Vilhelm estudió dibujo con Neils Christian Kierkegaard y más tarde con Holger Gronvold.Desde niño supo que el dibujo y la pintura llenarían un gran espacio en su vida, y al llegar a la adolescencia se instruyó con algunos grandes exponentes de la Real Academia Danesa de Bellas Artes, como Frederik Vermehren. Su primera obra expuesta fue “Retrato de una joven” (su hermana Ana), en la primavera de 1885, en la exhibición Charlottenborg.Sus obras se caracterizan por tonos grises, transmitiendo quietud y hasta frialdad en muchas de sus presentaciones. Al verlas, muchas transmiten una sensación de leve tensión y misterio.Sus pinturas transmiten una atmósfera calmosa y melancólica que hacen evidente la influencia del pintor estadounidense James McNeill Whistler. Susinteriores y paisajes hacen un efecto extrañamente sobrio y purista, las representaciones arquitectónicas (pintadas en Copenhague, Londres y Roma) son oscuras y desoladas. Su paleta, marcada por los grises, los blancos, los verdes y los azules, recuerda las grisallasmedievales. La mayor parte de su trabajo la realizó en su ciudad natal, donde falleció el 13 de febrero de 1916. Se dedicó a pintar retratos, diseñar interiores y algunos trabajos de arquitectura. Con sus viajes, principalmente a ciudades o campos aledaños, se inspiró para crear paisajes y algunas imágenes campiranas.

Calendari Pirelli 2012

El Calendari Pirelli 2012 acaba de ser presentat a Nova York. L'acte ha tingut lloc a 'The Armory' un edifici militar que es remunta a principis del segle XIX i que avui és monument històric.
Aquest calendari de culte, és considerat com un dels més exclusius i luxosos del món.
Les protagonitza del Calendari Pirelli han estat, en aquesta ocasió, nou models i tres actrius: Isabeli Fontana ('top model' que va aparèixer en el Calendari Pirelli de 2003, 2005, 2009 i 2011), Natasha Poly (2011), Saskia de Brauw , Lara Stone (2009 i 2011), Joan Small, Guinevere Van Seenus (2006), Malgosia (2009), Edita Vilkeviciute i Kate Moss (1994 i 2006). Les actrius presents a les fotos del Calendari Pirelli 2012 són la ucraïnesa Milla Jovovich (1998), la italiana Margareth Made i la japonesa Rinko Kikuchi.


El Calendario Pirelli 2012 acaba de ser presentado en Nueva York. El acto ha tenido lugar en The Armory, un edificio militar que se remonta a principios del siglo XIX y que hoy es monumento histórico. Este calendario de culto, es considerado como uno de los más exclusivos y lujosos del mundo. Las protagoniza el Calendario Pirelli han sido, en esta ocasión, nueve modelos y tres actrices: Isabeli Fontana ('top model' que apareció en el Calendario Pirelli de 2003, 2005, 2009 y 2011), Natasha Poly (2011), Saskia de Brauw, Lara Stone (2009 y 2011), Juan Small, Guinevere Van Seenus (2006), Malgosa (2009), Edita Vilkeviciute y Kate Moss (1994 y 2006). Las actrices presentes en las fotos del Calendario Pirelli 2012 son la ucraniana Milla Jovovich (1998), la italiana Margareth Made y la japonesa Rinko Kikuchi.

Radiografies "picants"

Aquesta fotografia forma part del calendari d'una empresa japonesa anomenada EIZO.

El calendari en qüestió  té un alt contingut eròtic, i s'hi poden observar les radiografies d'un seguit de treballadores de l'empresa realitzant posicions un tant "picants". No fa falta dir que el calendari a  aixecat moltes queixes per part de sectors femenins alhora que per els continguts que s'hi poden observar.

 Esta fotografía forma parte del calendario de una empresa japonesa llamada EIZO.El calendario en cuestión tiene un alto contenido erótico, y se pueden observar las radiografías de una serie de trabajadoras de la empresa realizando posiciones un tanto "picantes". No hace falta decir que el calendario a levantado muchas quejas por parte de sectores femeninos a la vez que por los contenidos que se pueden observar.

Soldats que es fonen

L'art és un terme que pot englobar molts punts, que pot tocar moltes tecles alhora que pot enlleçar móns que no tenen que tenir cap tipos de relació. El seu exemple més palpable el podem observar en la fotografia pressa en  una exhibició amb rèpliques en xocolata dels guerrers de terracota de l'antiga Xina,  a Taipei. L'exhibició anomenada "World Xocolata Wonderland" arriba després d'una exhibició anterior d'art en xocolata presentada a Beijing i que va atreure a més de 400 mil visitants. L'atracció principal de la mostra, serà els més de 400 mini guerrers de terracota fets en xocolata, cadascun de 35 centímetres d'alçada.



El arte es un término que puede englobar muchos puntos, que puede tocar muchas teclas a la vez que puede enlazar mundos que no tienen que tener ningún tipo de relación. Su ejemplo más palpable lo podemos observar en la fotografía realizada en una exhibición con réplicas en chocolate de los guerreros de terracota de la antigua China, en Taipei. La exhibición llamada "World Chocolate Wonderland" llega después de una exhibición anterior de arte en chocolate presentada en Beijing y que atrajo a más de 400 mil visitantes. La atracción principal de la muestra, será los más de 400 mini guerreros de terracota hechos en chocolate, cada uno de 35 centímetros de altura.


                                                                                                        Font: El país

L'anamorfisme d'Eduardo Relero

Es diu que l'art es defineix en no tenir definicions, en aplicar qualsevol concepte creat per una persona humana i poder-ho conceptualitzar i plasmar d'infinites formes i maneres, seguint o trencant els canons estipulats per la societat. Així es doncs com neixen nous models a l'hora de plasmar idees, fets, maneres o formes de vida.  "L'anaformisme" n'és un d'ells. Aquesta és una tècnica que s'usa en la pintura i escultura que consisteix en crear il.lusions òptiques, forçant a l'observador a mirar un determinat punt de vista, des del qual l'element adquireix una forma proporcionada i clara. Un dels seus artífexs al nostre país s'anomena Eduardo Relero. Les seves obres es poden copsar  en les principals ciutats no només s'espanya, sinó del món. Així és com aquest artista s'està obrint pas en l'anomenat "nou art del segle XXI.

Se dice que el arte se define en no tener definiciones, al aplicar cualquier concepto creado por una persona humana y poderlo conceptualizar y plasmar de infinitas formas y maneras, siguiendo o rompiendo los cánones estipulados por la sociedad. Así se pues cómo nacen nuevos modelos a la hora de plasmar ideas, hechos, maneras o formas de vida. "El anaformismo" es uno de ellos. Esta es una técnica que se usa en la pintura y escultura que consiste al crear ilusiones ópticas, forzando al observador a mirar un determinado punto de vista, desde el cual el elemento adquiere una forma proporcionada y clara. Uno de sus artífices a nuestro país se denomina Eduardo Relero. Sus obras se pueden coger en las principales ciudades no sólo de Espanya, sino del mundo. Así es como este artista se está abriendo en el llamado "nuevo arte del siglo XXI. 

World Press Photo 2011

La fundació Photographic Social Vision organitza per setè any consecutiu l'exposició internacional Worls Press Photo. La mostra recull q70 fotografies guanyadores del prestigiós premi internacional de fotoperiodisme, presenta en aquesta edició tres fotògrafs espanyols i dos projectes relacionats amb internet i les xarses socials. Sota el lema: Veure per creure, l'exposició celebra aquest any el seu desè aniversari, exhibint la mostra en el Centre de Cultura Contemporanea de Barcelona del 23 de novembre al 18 de desembre de 2011.

En la seva passada edició va arribar als 35.000 visitants, i es considerada mundialment com la més important en l'àmbit del fotoperiodisme per la qualitat de les seves fotografies, així com per el debat i la critica que generen cadascun dels treballs presentats. 

La fotografia guanyadora d'aquesta edició, és de la sud africana Jodi Bieber. Aquesta immortalitza a Bibi Aisha, una noia afganesa de 18 anys que va ser mutilada com càstig per fugir de la casa del seu marit en la provincia de Oruzgan, en el centre d'Afganistan. Aquesta noia quan tenia 12 anys va ser lliurada a la familia d'un combatent talibà, i quan va arribar a la pubertat, ja estava casada amb ell. Aisha va tornar a casa dels seus pares queixant-se del tracte violent que rebia per part de la seva família política. Els talibans la van buscar per a portar a terme la seva represalia per la humiliació rebuda, tallant-li les orelles i el nas. Aisha va ser abandonada per a ser més tard rescatada i duta a un refugi dirigit per l'organització Women for Afghan Women a Kabul on va rebre ajuda. Després de passar un temps en el refugi, va ser traslladada a Estats Units per a rebre terèpia i sotmetre's a una reconstrucció facial. 

La Fundación Photographic Social Vision organiza por séptimo año consecutivo la exposición internacional World Press Photo. La muestra, que recoge las 170 fotografías ganadoras del prestigioso premio internacional de fotoperiodismo, presenta en esta edición tres fotógrafos españoles y dos proyectos relacionados con Internet y las redes sociales. Bajo el lema “Ver para creer”, Photographic Social Vision, que este año celebra su décimo aniversario, exhibe la muestra en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) del 23 de noviembre al 18 de diciembre de 2011.

En su pasada edición alcanzó los 35.400 visitantes, es considerada mundialmente como la más importante en el ámbito del fotoperiodismo por la calidad de sus fotografías, así como por el debate y la crítica que generan cada uno de los trabajos presentados. Una cita con los acontecimientos sociales, políticos, culturales y deportivos del último año que también es un escaparate para los mejores fotoreporteros del momento, ofreciéndoles la oportunidad de presentar un trabajo muchas veces censurado por los gobiernos y los medios.

La fotografía ganadora de esta edición, de la sudafricana Jodi Bieber, inmortaliza a Bibi Aisha, una chica afgana de 18 años que fue mutilada como castigo por huir de la casa de su marido en la provincia de Oruzgan, en el centro de Afganistán. Bieber presenta una imagen que invita a descubrir la historia de esta chica. Cuando tenía 12 años, Aisha y su hermana menor fueron entregadas a la familia de un combatiente talibán, y cuando alcanzó la pubertad, ya estaba casada con él. Aisha regresó a casa de sus padres quejándose del trato violento que recibía por parte de su familia política. Los talibanes la buscaron para llevar a cabo su represalia por la humillación recibida, cortándole las orejas y la nariz. Aisha fue abandonada para ser más tarde rescatada y llevada a un refugio dirigido por la organización Women for Afghan Women (Mujeres para Mujeres Afganas) en Kabul donde recibió ayuda. Tras pasar un tiempo en el refugio, fue trasladada a Estados Unidos para recibir terapia y someterse a una reconstrucción facial.

Natura en estat pur

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Crec que aquesta meravellosa fotografia n'és un clar exemple.
Així doncs, més val observar-la i poder gaudir dels meravellosos colors que la naturalesa ens regalà en l'erupció  del volcà Chilè de Puyehue el 4 de juny.

Dicen que una imagen vale más que mil palabras. Creo que esta maravillosa fotograia es un claro ejemplo. Así pues, más vale observarla y poder disfrutar de los maravillosos colores que la naturaleza nos regaló en la erupción del volcán Chileno de Puyehue, el 4 de junio. 

                                                                                            Fons: Agencia Internacional de Noticias

jan saudek

Aquest autor estava interessat en capturar la vida quotidiana, pura i sense artificis, donant vida a imatges d'un erotisme arribant a un punt fins i tot obscè. Les seves fotografies en blanc i negre han fet del seu treball una experiència visual , on sexe, desig, mort, bellesa, vellesa i ironia viatgen de manera paralla en una successiva onada de detalls que representen la veritat que ningú vol veure. El conflicte és la part més visible de l'obra d'aquest home amant del grotesc, un investigador innat de les relacions humanes entrecreuades per ambients plens de simbolismes en què res no és perfecte. La fotografia que podem observar és un clar exemple d'aquest apoderament descarat que l'autor buscava en totes les seves obres, on la polèmica no deixava indiferent a ningú.


Este autor estaba interesado en capturar la vida cotidiana, pura y sin artificios, dando vida a imágenes de un erotismo llegando a un punto incluso obsceno. Sus fotografías en blanco y negro han hecho de su trabajo una experiencia visual, donde sexo, deseo, muerte, belleza, vejez e ironía viajan de forma paralla en una sucesiva ola de detalles que representan la verdad que nadie quiere ver. El conflicto es la parte más visible de la obra de este hombre amante de lo grotesco, un investigador innato de las relaciones humanas entrecruzadas por ambientes llenos de simbolismos en el que nada es perfecto. La fotografía que podemos observar es un claro ejemplo de este apoderamiento descarado que el autor buscaba en todas sus obras, donde la polémica no dejaba indiferente a nadie.

Jan Saudek

Jan Saudek és un fotògraf i artista plàstic nascut a Praga, llavors Txecoslovàquia, el 13 de maig de 1935.
A partir dels anys setanta el seu treball comença a ser conegut, però fins a 1983 no publica el seu primer llibre de fotografies. En reconeixement a la trajectòria artística de *Saudek, les autoritats comunistes li permeten abandonar en 1984 el seu treball a la fàbrica i que s'associï a la Fundació d'Artistes visuals Txecoslovacs, la qual cosa equivalia al seu reconeixement professional com a artista.

En 1990 és nomenat Caballer d'Arts i les Lletres pel Ministeri de Cultura de França i en 2006 és guardonat al seu propi país amb el Premi Artis Bohemiae Amicis al costat de Milan Kundera i Vladimir Körner per contribuir a la reputació artística de la República Txeca.
Alguna cosa molt característic en l'obra d'aquest artista és la seva estranya negació de la realitat, ja que en les seves escenes, delimitades per un marc espacial important, redueixen als personatges a un escenari que semblés oprimir-los, com si no hi hagués llibertat de moviment. Dos anys després, Saudek va començar a acolorir les seves imatges, la qual cosa li va afegir a aquestes un aire més irreal.
Una de les frases més cèlebres va ser: En 1935 la meva mare va portar al món un fill, Kaja, i tot seguit a mi, gairebé com un extra", és la primera frase de Jan Saudek en la seva biografia, i aquest, pel que sembla, va anar l'estigma que ho va marcar per quedar sempre relegat a segon terme
A diferència dels seus col·legues contemporanis nord-americans, Joel-Peter Witkin i Irving Penn, els qui també utilitzaven el tableau vivant per realitzar les seves preses, Saudek no pretenia provocar, com en el cas de Witkin, ni de retratar la realitat, com en el cas de Penn. El treball de Saudek és intimista, és el producte de les seves visions a l'estil de l'escriptor anglès William Blake, en les quals els seus models es tornen els seus camarades de joc, es despullen literal i metafòricament, i posen per provocar la lent.


Jan Saudek es un fotógrafo y artista plástico nacido en Praga, entonces Checoslovaquia, el 13 de mayo de 1935.
A partir de los años setenta su trabajo empieza a ser conocido, pero hasta 1983 no publica su primer libro de fotografías. En reconocimiento a la trayectoria artística de Saudek, las autoridades comunistas le permiten abandonar en 1984 su trabajo en la fábrica y que se asocie a la Fundación de Artistas visuales Checoslovacos, lo que equivalía a su reconocimiento profesional como artista.
 En 1990 es nombrado Caballero de la Artes y las Letras por el Ministerio de Cultura de Francia y en 2006 es galardonado en su propio país con el Premio Artis Bohemiae Amicis junto a Milan Kundera y Vladimir Körner por contribuir a la reputación artística de la República Checa.
Algo muy característico en la obra de este artista es su extraña negación de la realidad, ya que en sus escenas, delimitadas por un marco espacial importante, reducen a los personajes a un escenario que pareciera oprimirlos, como si no hubiera libertad de movimiento. Dos años después, Saudek comenzó a colorear sus imágenes, lo que le añadió a éstas un aire más irreal.
Una de sus frases mas célebres fué:  En 1935 mi madre trajo al mundo un hijo, Kaja, y acto seguido a mí, casi como un extra", es la primera frase de Jan Saudek en su biografía, y ése, al parecer, fue el estigma que lo marcó para quedar siempre relegado a segundo término
A diferencia de sus colegas contemporáneos norteamericanos, Joel-Peter Witkin e Irving Penn, quienes también utilizaban el tableau vivant para realizar sus tomas, Saudek no pretendía provocar, como en el caso de Witkin, ni de retratar la realidad, como en el caso de Penn. El trabajo de Saudek es intimista, es el producto de sus visiones al estilo del escritor inglés William Blake, en las que sus modelos se vuelven sus camaradas de juego, se desnudan literal y metafóricamente, y posan para provocar la lente.

                                                                                                    Fons: Wikipedia, Internet

Millor viral del 2011

Aquest vídeo ideat per l'agència publicitària TBWA París sobre la prevenció del VIH-sida va ser premiat en la 27 º edició del Festival de Curts de Berlín. S'anomena "Aides Grafitti", i va obtenir el guardó com a millor viral de 2011.
La producció fa ús de l'humor i la creativitat, en tant que intentar transmetre un missatge al voltant de la prevenció del contagi del VIH: protegir-se sempre abans de qualsevol acte sexual. La publicitat va ser elaborada a petició de l'ONG "Aides", una associació francesa de lluita contra la SIDA.
El vídeo, publicat el gener del 2010, té més de 2,3 milions de vistes i 500 comentaris alhora que ha recorregut la xarxa gràcies a xarxes socials com Twitter i Facebook que han contribuït a difondre el missatge a nivell global.

Este vídeo ideado por la agencia publicitaria TBWA París sobre la prevención del VIH-sida fue premiado en la 27 º edición del Festival de Cortos de Berlín. Se llama "AidasGrafitti", y obtuvo el galardón como mejor viral de 2011.
La producción hace uso del humor y la creatividad, en tanto que intentar transmitir un mensaje acerca de la prevención del contagio del VIH: proteger siempre antes de cualquier acto sexual. La publicidad fue elaborada a petición de la ONG "Aides", una asociación francesa de lucha contra el SIDA.
El vídeo, publicado en enero de 2010, tiene más de 2,3 millones de vistas y 500comentarios a la vez que ha recorrido la red gracias a redes sociales como Twitter y Facebook que han contribuido a difundir el mensaje a nivel global.

Joe Hill

És difícil distingir què és real i què no ho és en les il · lustracions 3D de Joe Hill, ja que aquestes peden arribar a donar fins i tot vertigen. Aquest pintor ha recorregut el món, des de New York a Xangai, per compartir la seva personal manera de fer les coses.
Joe Hill pinta les seves obres directament sobre el sòl, es tracta d'il · lusions òptiques que es basen en la profunditat i tenen gran quantitat de detalls perquè estan pensades per interactuar amb el públic.
En la fotografia superior, podem observar una il.lustració  que els artistes 3D Joe Hill i Max, en una iniciativa al costat de Reebok CrossFit  han aconseguit el Rècord Guiness d'art de carrer sobre asfalt en 3D més gran del món.
La impressionant pintura mesura 1160,4 metres quadrats i s'ha realitzat a la zona de Canary Wharf de Londres

Es difícil distinguir qué es real y qué no lo es en las ilustraciones 3D de Joe Hill, las cuales pueden llegar a dar vértigo. Este pintor ha recorrido el mundo, desde Nueva York a Shanghai, para compartir su personal forma de hacer las cosas.
Joe Hill pinta  ensuspensión obras directamente sobre el suelo. Se trata de ilusiones ópticas que se basan en la Profundidades y poseén gran Cantidad de detalles porque están pensadas para interactuar con el público.

Los artistas 3D Joe Hill y Max, en una iniciativa junto a Reebok CrossFit, han conseguida el Récord Guiness de arte callejero sobre asfalto en 3D más grande del mundo.
La impresionante pintura mide 1.160,4 metros cuadrados y se ha realizada en la zona de Canary Wharf de Londres
                                                                                                      Font: creaerte.com

Sí, és una guitarra...

Brutal fotografia realitzada per el fotògraf Aris Messinis, la qual escenifica una imatge totalment anigmàtica. Aquesta es va realitzar quan les forces del nou règim libi disparaven les seves armes contra les tropes lleials al fugitiu Moammar Gaddafi mentre un company tocava la guitarra durant la batalla a Sirte el 10 d'octubre, en un intent de controlar la ciutat natal de Gaddafi després d'un mes de setge. I clar, després de mirar i remirar la imatge, a un li venen un munt de preguntes al cap, què se li pot passar pel cap a un soldat que es posa a tocar la guitarra en aquest moment? ...

Brutal fotografía realizada por el fotógrafo Aris Messina, la cual escenifica una imagen totalmente anigmàtica. Esta se realizó cuando las fuerzas del nuevo régimen libio disparaban sus armas contra las tropas leales al fugitivo Muamar Gadafi mientras un compañero tocaba la guitarra durante la batalla en Sirte el 10 de octubre, en un intento de controlar la ciudad natal de Gadafi después de un mes de asedio. Y claro, después de mirar y remirar la imagen a uno le venden un montón de preguntas en la cabeza; qué se le puede pasar por la cabeza a un soldado que se pone a tocar la guitarra en ese momento? ...

Diego Rivera

-(Guanajuato, 1886 - ciutat de Mèxic, 1957) Pintor mexicà, considerat un dels principals muralistes del seu país. Va estudiar per espai de quinze anys (1907-1922) en diversos països d'Europa (en especial, Espanya, França i Itàlia), on es va interessar per l'art d'avantguarda i va abandonar l'academicisme.
Les obres d'aquest període reflecteixen, d'una banda, un acusat interès pel cubisme sintètic (El guerriller, 1915), assumit en la seva etapa parisenca, i l'altra, una gran admiració pels fresquistes del Quattrocento, (i en especial, per Giotto), la qual cosa va motivar el seu allunyament de l'estètica cubista anterior.
Les seves pintures volien alhora que contenien una forta càrrega crítica i social envers la societat d'aquell moment. La paradoxa queda pal.lesa en què aquesta crítica, actualment  continua sent força actual en tant que expressa mitjançant les seves pintures les desevinències i les diferències escalarials de la societat actual .

En concret el titulat Fons congelats no podria ser més apropiat per descriure el moment que avui viuen els Estats Units. Sota un paisatge de gratacels imponents s'albiren una sèrie de grues que subratlla el boom de la construcció que va viure Nova York mentre estava sumit en els efectes de la crisi del 29. Enfront d'elles, figures anònimes de treballadors esperant el tren. Just a sota, Rivera va pintar una mena de magatzem on centenars de persones sense rostre dormen amuntegades i vigilades per un policia, com a símbol d'aquesta mà d'obra despersonalitzada que va alimentar l'economia durant aquella crisi o potser als sense sostre.
Un exemple força clar de la importància i ressó mediàtic que va assolir aquest pintor en la seva època va ser  que la família Rockefeller va contribuir econòmicament a finançar els murals a través del MoMA, permeten que l'artista critiqués la seva riquesa i la seva classe social de manera totalment oberta i desacomplexada.

-(Guanajuato, 1886 - ciudad de México, 1957) Pintor mexicano, considerado uno de los principales muralistas de su país. Estudió por espacio de quince años (1907-1922) en varios países de Europa (en especial, España, Francia e Italia), donde se interesó por el arte de vanguardia y abandonó el academicismo.
Las obras de este período reflejan, por un lado, un acusado interés por el cubismo sintético (El guerrillero, 1915), asumido en su etapa parisina, y la otra, una gran admiración por fresquistas del Quattrocento, (y en especial , por Giotto), lo que motivó su alejamiento de la estética cubista anterior.
Sus pinturas querían vez que contenían una fuerte carga crítica y social hacia la sociedad de aquel momento. La paradoja queda patente en que esta crítica, actualmente continúa siendo bastante actual en tanto que expresa mediante sus pinturas las desevinencias y las diferéncias escalariales de la sociedad actual.
En concreto el titulado Fondo congelados no podría ser más apropiado para describir el momento que hoy viven los Estados Unidos. Bajo un paisaje de rascacielos imponentes vislumbran una serie de grúas que subraya el boom de la construcción que vivió Nueva York mientras estaba sumido en los efectos de la crisis del 29. Frente a ellas, figuras anónimas de trabajadores esperando el tren. Justo debajo, Rivera pintó una especie de almacén donde cientos de personas sin rostro llacían duermiendo hacinadas y vigiladas por un policía, como símbolo de esta mano de obra despersonalizada que alimentó la economía durante aquella crisis .
Un ejemplo bastante claro de la importancia y eco mediático que alcanzó este pintor en su época fue que la familia Rockefeller contribuyó económicamente a financiar los murales a través del MoMA, permiten que el artista criticara su riqueza y su clase social de manera totalmente abierta y desacomplejada.

Cascada d'Escher

Maurits Cornelis Escher, més conegut com M. C. Escher (Leeuwarden, Països Baixos, 17 de juny de 1898 - Hilversum, Països Baixos, 27 de març de 1972), artista holandès, conegut pels seus gravats en fusta, xilografies i litografies que tracten sobre figures impossibles, teselaciones i mons imaginaris.
La seva obra experimenta amb diversos mètodes de representar (en dibuixos de 2 o 3 dimensions) espais paradoxals que desafien a les maneres habituals de representació.
L'obra de Maurits Cornelis Escher ha interessat a molts matemàtics.
No va ser precisament un estudiant brillant, i només va arribar a destacar en les classes de dibuix. El 1919 i sota pressió paterna comença els estudis d'arquitectura a l'Escola d'Arquitectura i Arts Decoratives de Haarlem, estudis que va abandonar poc després per passar com a deixeble d'un professor d'arts gràfiques, Jessurum de Mesquita. Va adquirir uns bons coneixements bàsics de dibuix, i va destacar en gran manera en la tècnica de gravat en fusta, la qual va arribar a dominar amb gran mestratge. Al llarg de la seva carrera va realitzar més de 400 litografies i gravats en fusta, i també uns 2.000 dibuixos i esborranys. De molts existeixen desenes de reproduccions, centenars i fins i tot milers d'altres.

La famosa cascada d'Escher, en la qual es representa una impossible corrent d'aigua forçada gràcies a una il · lusió òptica.

Un efecte òptic que aparentment només es pot deure a l'engany de pensar en tres dimensions mentre estem observant una imatge bidimensional.
Si comences per fixar la teva vista a la part alta de la cascada veuràs que l'aigua cau verticalment per posteriorment seguir descendint per un canal. Però ... la sorpresa radica en qué després de tot aquest recorregut descendent ens trobem de nou al començament de la la part alta de la cascada. L'obra presenta altres curiositats com els geomètrics remats de les torres, la senyora estenent roba, les raríssimes plantes i les vessants abancalades del fons

Qui dubta d'ell?

Qui dubta d'en Clint Eastwood
mirant el Grand Canyon del Colorado,
niguls allargassats i vermellosos
i el cel se penja una estrella i se fa de nit.
I en Clint només il·luminat per sa foganya
s'encen es puret i guarda un secret,
i guisa un conillet a la llauna.
S'adorm, somia trens i mercaderia, en indis Cheyennes damunt una colina a sa llum de sa lluna.
Se desvetlla, s'aixeca, orina i no té son
i pensa... va quedar de western, cabrons, ja voreu quan s'inventin es cinema! És pura peresa
i tira per sa carretera cap a Denver.

I un home tot sol no sempre se basta
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood
I un home tot sol se tuda i se cansa
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood

Arriba, dos homes se li atraquen i l'investiguen.
Volen saber on és en Morgan Freeman
que és es negre de Million Dollar Baby
Do you know? Maybe.
Dissimula, se'ls mira, desenfunda com un llamp i els liquida.
Escup i se caga en sa seva vida.
Sempre al punt de mira d'es sèptim de cavalleria,o de gringos foragidos,
o de xèrifs corruptes a cases de putes,
o de xinos drogaditos a Gran Torino,
i Clint, què vols? encara ets al segle denou.
Fa un any que no te dutxes, i això només són quatre casutxes.
                                                                                                  
                                                                                                Font: Antònia Font

La foto més cara del món

Una instantània panoràmica del riu Rin de l'alemany Andreas Gursky s'ha convertit en la fotografia més cara mai subhastada al vendre per 4,3 milions de dòlars (3,1 milions d'euros) en una licitació de la signatura Christie 's a Nova York.
 Rhein II, que tenia un preu de sortida d'entre 2,5 i 3,5 milions de dòlars (entre 1,8 i 2,5 milions d'euros), va ser adquirida per un comprador anònim, segons es pot comprovar avui a la pàgina web de la casa de subhastes.
La fotografia en color muntada sobre plexiglàs va ser presa el 1999 i forma part d'una sèrie de sis, una de les quals està en mans d'un col · leccionista privat i les quatre restants estan exposades al Museu d'Art Modern (MoMA) de Nova York, la Tate Modern de Londres, el Museu d'Art Modern de Munic (Alemanya) i la Galeria Glenstone a Potomac (Maryland, EUA).

                                                                                                                Font: La vanguardia

Rene Magritte

La resposta de Magritte al aforisme de Hegel, "la realitat és racional i allò racional és real".

René François Ghislain Magritte (n. 21 novembre 1898, en Lessines, Bèlgica - 15 d'agost de 1967, a Brussel · les, Bèlgica) va ser un pintor surrealista belga. Conegut per les seves enginyoses i provocatives imatges, pretenia amb el seu treball canviar la percepció precondicionada de la realitat i forçar a l'observador a fer-se hipersensitius al seu entorn.
Magritte va dotar al surrealisme d'una càrrega conceptual basada en el joc d'imatges ambigües i el seu significat denotat a través de paraules posant en qüestió la relació entre un objecte pintat i el real.
Hàbil i meticulositat en la Seva tècnica, és notable per obres que denoten juxtaposició d'Objectes comuns en contexts poc habituals, donant aixi un nou significativitat a les coses familiars. Aquesta juxtaposició és denomina sovint realisme màgic, del qual Magritte és el màxim representant.
Magritte insisteix en diverses de les seves obres en les dificultats que presenta el coneixement o l'art entès com a representació. En la seva obra: La condició humana, el quadre es confon en el paisatge de manera que la nostra representació del paisatge és una reproducció fidel del món però, al mateix temps i tristament, el món no és res diferent de la nostra representació.

 L'Ésser, tal com ho descriu Parmènides, un, immutable, etern, finit, compacte, indivisible, apareix màgicament a La fletxa de Zenó.

Enllaç entre imatge i música

 

La música és l'art que es manifesta en l'organització dels sons i els silencis en el temps. És l'art de la generació, manipulació i combinació --en simultaneïtat o en successió--- dels sons, produïts per veus humanes o per instruments, a la recerca de la bellesa formal i/o de l'expressió d'emocions, o de complir certes funcions, i produint missatges dotats d'unitat, continuïtat i coherència. A part de constituir l'essència de fenòmens ben vius a la nostra cultura com el concert i els enregistraments, la música continua servint a una considerable varietat de funcions vinculades als rituals, a la coordinació del moviment corporal, la comunicació, la socialització, ... a més de l'entreteniment o l'oci. Segurament és un dels punts que més identifica a L'ésser humà en el sentit de què totes les persones/ societats la consumeixen a totes hores.
Tots sabem la importància que té per tots els grups de música que aquesta sintonitzi amb l'oient, que el fidelitzi i la consumeixi a totes hores. Però moltes vegades gran part de l'èxit de les cançons de qualsevol grup radica en l'originalitat dels seus videoclips en tant que aquests s'adiga'n extreure alhora que conjugar la melodia i el ritme juntament amb la imatge del seu videoclip. És així com en l'actualitat, els grups estudien molt la imatge dels seus videoclips, saben de la força que comporta expressar l'ideal del grup en forma d'imatges que expressin quelcom més. Així doncs, mitjançant aquest videoclip se'n pot extreure un clar exemple del paral.lelisme que ha d'existir entre la música i la imatge a l'hora de realitzar un videoclip.
                                                                                                            Font. Wikipedia

Filosofem doncs?

Si dic que Andreu Buenafuente és un monstre mediàtic i comunicatiu com la copa d'un pi, no menteixo, alhora que si dic que l'Eduard Punset és un altre "animal" mediàtic i comunicatiu, tampoc menteixo. Si a aquests fets l'hi sumem la seva unió en un plató de tv durant hora i mitja per "conversar" o dialogar sobre la vida, la mort, el sexe, l'art o del que simplement els hi roti, en surt un fet simplement excepcional que cap persona amb una mínima curiositat per aprendre algo no és pot perdre de cap de les maneres. Si a aquests fets l'hi sumem que ho faran en llengua catalana i a tv3, en surt una barreja excel.lent. Disfrutem-los doncs

Traç japonès, mirada catalana

Shigeyoshi Koyama neix a Osaka (Japó), el 1940. Vint anys més tard es trasllada a Tòquio, i poc després comença la seva trajectòria com a pintor. El 1970 realitza el seu primer viatge a París, on passa sis mesos; des d'allà es trasllada a Cadaqués, població en la que romandrà fins a finals del 82. És durant aquest període quan realitza la seva primera exposició al seu país natal, concretament a Tòquio. Anys més tard, torna a Cadaqués, on s'instal · la, finalment, l'any 86. Ha estat un pintor molt vinculat a aquest poble empordanès des que va arribar. La llum, que és com la mà reveladora de tot allò que és visible, sembla haver provocat l'artista. Aquesta llum es troba en les seves obres, pintades-precisament-en l'Europa meridional i mediterrània, llocs que ell sembla haver escollit definitivament. Però Koyama evidencia la seva tradició oriental en la pròpia concepció de l'espai pictòric: no es planteja la perspectiva des dels cànons renaixentistes, sinó que desenvolupa el tema.
En aquesta pintura s'observa la part lateral de la platja de Cadaqués.
                                                                                                                         

                                                                                                       Font: Sala Rusinyol