Cascada d'Escher

Maurits Cornelis Escher, més conegut com M. C. Escher (Leeuwarden, Països Baixos, 17 de juny de 1898 - Hilversum, Països Baixos, 27 de març de 1972), artista holandès, conegut pels seus gravats en fusta, xilografies i litografies que tracten sobre figures impossibles, teselaciones i mons imaginaris.
La seva obra experimenta amb diversos mètodes de representar (en dibuixos de 2 o 3 dimensions) espais paradoxals que desafien a les maneres habituals de representació.
L'obra de Maurits Cornelis Escher ha interessat a molts matemàtics.
No va ser precisament un estudiant brillant, i només va arribar a destacar en les classes de dibuix. El 1919 i sota pressió paterna comença els estudis d'arquitectura a l'Escola d'Arquitectura i Arts Decoratives de Haarlem, estudis que va abandonar poc després per passar com a deixeble d'un professor d'arts gràfiques, Jessurum de Mesquita. Va adquirir uns bons coneixements bàsics de dibuix, i va destacar en gran manera en la tècnica de gravat en fusta, la qual va arribar a dominar amb gran mestratge. Al llarg de la seva carrera va realitzar més de 400 litografies i gravats en fusta, i també uns 2.000 dibuixos i esborranys. De molts existeixen desenes de reproduccions, centenars i fins i tot milers d'altres.

La famosa cascada d'Escher, en la qual es representa una impossible corrent d'aigua forçada gràcies a una il · lusió òptica.

Un efecte òptic que aparentment només es pot deure a l'engany de pensar en tres dimensions mentre estem observant una imatge bidimensional.
Si comences per fixar la teva vista a la part alta de la cascada veuràs que l'aigua cau verticalment per posteriorment seguir descendint per un canal. Però ... la sorpresa radica en qué després de tot aquest recorregut descendent ens trobem de nou al començament de la la part alta de la cascada. L'obra presenta altres curiositats com els geomètrics remats de les torres, la senyora estenent roba, les raríssimes plantes i les vessants abancalades del fons

Qui dubta d'ell?

Qui dubta d'en Clint Eastwood
mirant el Grand Canyon del Colorado,
niguls allargassats i vermellosos
i el cel se penja una estrella i se fa de nit.
I en Clint només il·luminat per sa foganya
s'encen es puret i guarda un secret,
i guisa un conillet a la llauna.
S'adorm, somia trens i mercaderia, en indis Cheyennes damunt una colina a sa llum de sa lluna.
Se desvetlla, s'aixeca, orina i no té son
i pensa... va quedar de western, cabrons, ja voreu quan s'inventin es cinema! És pura peresa
i tira per sa carretera cap a Denver.

I un home tot sol no sempre se basta
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood
I un home tot sol se tuda i se cansa
qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood

Arriba, dos homes se li atraquen i l'investiguen.
Volen saber on és en Morgan Freeman
que és es negre de Million Dollar Baby
Do you know? Maybe.
Dissimula, se'ls mira, desenfunda com un llamp i els liquida.
Escup i se caga en sa seva vida.
Sempre al punt de mira d'es sèptim de cavalleria,o de gringos foragidos,
o de xèrifs corruptes a cases de putes,
o de xinos drogaditos a Gran Torino,
i Clint, què vols? encara ets al segle denou.
Fa un any que no te dutxes, i això només són quatre casutxes.
                                                                                                  
                                                                                                Font: Antònia Font

La foto més cara del món

Una instantània panoràmica del riu Rin de l'alemany Andreas Gursky s'ha convertit en la fotografia més cara mai subhastada al vendre per 4,3 milions de dòlars (3,1 milions d'euros) en una licitació de la signatura Christie 's a Nova York.
 Rhein II, que tenia un preu de sortida d'entre 2,5 i 3,5 milions de dòlars (entre 1,8 i 2,5 milions d'euros), va ser adquirida per un comprador anònim, segons es pot comprovar avui a la pàgina web de la casa de subhastes.
La fotografia en color muntada sobre plexiglàs va ser presa el 1999 i forma part d'una sèrie de sis, una de les quals està en mans d'un col · leccionista privat i les quatre restants estan exposades al Museu d'Art Modern (MoMA) de Nova York, la Tate Modern de Londres, el Museu d'Art Modern de Munic (Alemanya) i la Galeria Glenstone a Potomac (Maryland, EUA).

                                                                                                                Font: La vanguardia

Rene Magritte

La resposta de Magritte al aforisme de Hegel, "la realitat és racional i allò racional és real".

René François Ghislain Magritte (n. 21 novembre 1898, en Lessines, Bèlgica - 15 d'agost de 1967, a Brussel · les, Bèlgica) va ser un pintor surrealista belga. Conegut per les seves enginyoses i provocatives imatges, pretenia amb el seu treball canviar la percepció precondicionada de la realitat i forçar a l'observador a fer-se hipersensitius al seu entorn.
Magritte va dotar al surrealisme d'una càrrega conceptual basada en el joc d'imatges ambigües i el seu significat denotat a través de paraules posant en qüestió la relació entre un objecte pintat i el real.
Hàbil i meticulositat en la Seva tècnica, és notable per obres que denoten juxtaposició d'Objectes comuns en contexts poc habituals, donant aixi un nou significativitat a les coses familiars. Aquesta juxtaposició és denomina sovint realisme màgic, del qual Magritte és el màxim representant.
Magritte insisteix en diverses de les seves obres en les dificultats que presenta el coneixement o l'art entès com a representació. En la seva obra: La condició humana, el quadre es confon en el paisatge de manera que la nostra representació del paisatge és una reproducció fidel del món però, al mateix temps i tristament, el món no és res diferent de la nostra representació.

 L'Ésser, tal com ho descriu Parmènides, un, immutable, etern, finit, compacte, indivisible, apareix màgicament a La fletxa de Zenó.

Enllaç entre imatge i música

 

La música és l'art que es manifesta en l'organització dels sons i els silencis en el temps. És l'art de la generació, manipulació i combinació --en simultaneïtat o en successió--- dels sons, produïts per veus humanes o per instruments, a la recerca de la bellesa formal i/o de l'expressió d'emocions, o de complir certes funcions, i produint missatges dotats d'unitat, continuïtat i coherència. A part de constituir l'essència de fenòmens ben vius a la nostra cultura com el concert i els enregistraments, la música continua servint a una considerable varietat de funcions vinculades als rituals, a la coordinació del moviment corporal, la comunicació, la socialització, ... a més de l'entreteniment o l'oci. Segurament és un dels punts que més identifica a L'ésser humà en el sentit de què totes les persones/ societats la consumeixen a totes hores.
Tots sabem la importància que té per tots els grups de música que aquesta sintonitzi amb l'oient, que el fidelitzi i la consumeixi a totes hores. Però moltes vegades gran part de l'èxit de les cançons de qualsevol grup radica en l'originalitat dels seus videoclips en tant que aquests s'adiga'n extreure alhora que conjugar la melodia i el ritme juntament amb la imatge del seu videoclip. És així com en l'actualitat, els grups estudien molt la imatge dels seus videoclips, saben de la força que comporta expressar l'ideal del grup en forma d'imatges que expressin quelcom més. Així doncs, mitjançant aquest videoclip se'n pot extreure un clar exemple del paral.lelisme que ha d'existir entre la música i la imatge a l'hora de realitzar un videoclip.
                                                                                                            Font. Wikipedia

Filosofem doncs?

Si dic que Andreu Buenafuente és un monstre mediàtic i comunicatiu com la copa d'un pi, no menteixo, alhora que si dic que l'Eduard Punset és un altre "animal" mediàtic i comunicatiu, tampoc menteixo. Si a aquests fets l'hi sumem la seva unió en un plató de tv durant hora i mitja per "conversar" o dialogar sobre la vida, la mort, el sexe, l'art o del que simplement els hi roti, en surt un fet simplement excepcional que cap persona amb una mínima curiositat per aprendre algo no és pot perdre de cap de les maneres. Si a aquests fets l'hi sumem que ho faran en llengua catalana i a tv3, en surt una barreja excel.lent. Disfrutem-los doncs

Traç japonès, mirada catalana

Shigeyoshi Koyama neix a Osaka (Japó), el 1940. Vint anys més tard es trasllada a Tòquio, i poc després comença la seva trajectòria com a pintor. El 1970 realitza el seu primer viatge a París, on passa sis mesos; des d'allà es trasllada a Cadaqués, població en la que romandrà fins a finals del 82. És durant aquest període quan realitza la seva primera exposició al seu país natal, concretament a Tòquio. Anys més tard, torna a Cadaqués, on s'instal · la, finalment, l'any 86. Ha estat un pintor molt vinculat a aquest poble empordanès des que va arribar. La llum, que és com la mà reveladora de tot allò que és visible, sembla haver provocat l'artista. Aquesta llum es troba en les seves obres, pintades-precisament-en l'Europa meridional i mediterrània, llocs que ell sembla haver escollit definitivament. Però Koyama evidencia la seva tradició oriental en la pròpia concepció de l'espai pictòric: no es planteja la perspectiva des dels cànons renaixentistes, sinó que desenvolupa el tema.
En aquesta pintura s'observa la part lateral de la platja de Cadaqués.
                                                                                                                         

                                                                                                       Font: Sala Rusinyol