dimecres, 17 d’abril del 2013

Festival de fotografia mòbil D-ive


 38 anys han passat ja, des de que el 1975 Kodak  inventés  la seva primera càmera digital, preàmbul d’una autèntica tormenta tecnològica que no tan sols a implicat una millora substancial en el món de les càmeres, sinó també en el de les aplicacions que han  ajudat a consolidar un sector en constant ebullició,  permeten a tota persona sense coneixements fotogràfics que realitzés autèntiques fotografies que podrien estar firmades per professionals del sector. 
Aquest fet a propiciat que el proper cap de setmana, es celebri a Barcelona el primer festival de fotografia mòbil anomenat  D-ive. 
Aquest és un festival entès com a tal en l’àmbit que no només s'hi podran veure exposades obres de diferents "creadors", sinó que pretén anar molt més enllà i contestar als seus visitants preguntes lligades al món de la fotografia i tecnologia que tota persona addicta a aquest món es pot arribar a fer.  Preguntes tals com, per exemple, els nous formats que esdevindran una nova perspectiva fotogràfica mòbil,  la revolució d'aplicacions com Instagram, o les noves relacions de la fotografia i el mòbil que ha propiciat un nou periodisme fruit de la proliferació de mòbils d'alta tecnologia. També hi haurà la possibilitat de participar en els "photowalks i fins i tot concursar, mitjançant l'etiqueta #diveuniverse en una mena d'exposició on els seus guanyadors obtindran el premi d'exposar les seves "obres fotografiques", in-situ, al festival. 
Un dels màxims reclams d'aquest festival serà poder gaudir de la presencia i col.laboració dels millors professionals del món de la imatge i la fotografia com, per exemple: José Martos López, Thomas Kakareko. 
Així doncs, els propers dies 19, 20, 21 d'Abril, al Dissney Hub Barcelona, es podrà gaudir d'aquesta nova proposta en el món de les aplicacions tecnològiques i fotogràfiques.


38 años han pasado ya, desde que en 1975 Kodak inventara su primera cámara digital, preámbulo de una auténtica tormenta tecnológica que no sólo a implicado una mejora sustancial en el mundo de las cámaras, sino también en el de las aplicaciones que han ayudado a consolidar un sector en constante ebullición, permiten a toda persona sin conocimientos fotográficos que realizara auténticas fotografías que podrían estar firmadas por profesionales del sector.
Este hecho ha propiciado que el próximo fin de semana, se celebre en Barcelona el primer festival de fotografía móvil llamado D-ive.
Este es un festival entendido como tal en el ámbito que no sólo se podrán ver expuestas obras de diferentes "creadores", sino que pretende ir mucho más allá y contestar a sus visitantes preguntas relacionadas al mundo de la fotografía y tecnología que toda persona adicta a este mundo se puede llegar a hacer. Preguntas tales como, por ejemplo, los nuevos formatos que se convertirán en una nueva perspectiva fotográfica móvil, la revolución de aplicaciones como Instagram, o las nuevas relaciones de la fotografía y el móvil que ha propiciado un nuevo periodismo fruto de la proliferación de móviles de alta tecnología. También habrá la posibilidad de participar en los "photowalks e incluso concursar, mediante la etiqueta # diveuniverse, en una especie de exposición donde sus ganadores obtendrán el premio de exponer sus" obras fotográficas, in-situ, el festival.
Uno de los máximos reclamos de este festival será poder disfrutar de la presencia y colaboración de los mejores profesionales del mundo de la imagen y la fotografía como, por ejemplo: Atle Ronning, Thomas Kakareko o José Martos López.
Así pues, los próximos días 19, 20 y 21 de Abril, en Dissney Hub Barcelona, se podrá disfrutar de esta nueva propuesta en el mundo de las aplicaciones tecnológicas y fotográficas.








divendres, 23 de novembre del 2012

A sobre, siusplau


Ben cert és que, en l'últim segle les revolucions tecnològiques han suposat una autèntica revolució, no solament en el món de la fotografia, sinó alhora de dur a terme noves fites que anys enrere se suposaven com a impossibles degut a la seva extremada complexitat.
Així doncs, se sap que la primera gran millora en el camp de la fotografia fora el disparador automàtic que la firma Kodak va "patentar" durant la Primera Guerra Mundial. La següent revolució que se sap important en el món de la fotografia fora molt simple, però alhora molt complexa ja que s'enllaçava de manera paral·lela juntament amb l'anomenada revolució 2.0. Altrament dit, la gràcia d'aquesta innovació venia agafada de la ma de l'obertura i globalització de les xarxes socials, les quals permetien connectar qualsevol part del món simplement amb un sol "Click". 
Aquesta millora doncs, no fora altre que la col.locació de les càmeres en els mòbils, permeten de manera molt simple a l'usuari transmetre, comunicar o compartir qualsevol fotografia o experiència mitjançant l'anomenada "xarxa social".  
El telèfon amb càmera va suposar l'escalafó perfecte per unir a la perfecció el binomi fotografia i connexió amb altres usuaris mitjançant la xarxa. L'únic inconvenient tècnic radicava alhora de realitzar la fotografia, ja que per poder-la efectuar, el mòbil es tenia que sostenir amb la ma de l'usuari que la realitzava, limitant els seus moviments  actes o gestes que aquest duia a terme "in situ" i que volia gravar o fotografiar o simplement comunicar les vivències viscudes als seus amics/ usuaris, transmetre allò que vivia, sentia en aquell precís moment i instant. 
En el seu viatge a Indonesia, el jove Woodman volia fer-se fotografies mentre estava surfejant per pode'ls-hi passar a un amic seu, i així poder-li  transmetre mitjançant aquelles fotografies allò que sentia i vivia en aquell moment. I així és com va revolucionar el món de la fotografia, ja que d'aquell instant en va sorgir una idea en forma d'una nova càmera molt simple i rudimentària, anomenada GoPro, que tenia la singularitat d'estar enganxada al cos de la persona en tant que la càmera podia rotar per poder capturar la singularitat d'aquella fotografia en qualsevol angle, oferint l'oportunitat d'aquell usuari de poder-se fotografiar, o gravar, en aquell moment i instant fes el que fes, simplement acoblant la càmera, ja no només en el cos pròpiament dit, sinó en qualsevol suport on l'usuari la volgués subjectar.  D'aquesta manera doncs, es va obrir una novia via/era mitjançant la qual els usuaris començaren a forjar una relació entre ell i l'aparell en si, obtenint fotografies o gravacions d'un moment precís on la persona podia transmetre aquelles sensacions que sentia al surfejar, jugar a futbol, saltar en paracaigudes, pilotar una moto de cros, o simplement, immortalitzar qualsevol activitat, esportiva o no, sense tenir-se que preocupar de sostenir una càmera en ma i oblidant-se d'ella totalmen ,



Cierto es que, en el último siglo las revoluciones tecnológicas han supuesto una auténtica revolución, no sólo en el mundo de la fotografía, sino a la vez de llevar a cabo nuevas metas que años atrás se suponían como imposibles debido a su extremada complejidad . Así pues, se sabe que la primera gran mejora en el campo de la fotografía fuera el disparador automático que la firma Kodak "patentó" durante la Primera Guerra Mundial. La siguiente revolución que se sabe importante en el mundo de la fotografía fuera muy simple, pero a la vez muy compleja ya que se enlazaba de manera paralela junto con la llamada revolución 2.0. En otras palabras, la gracia de esta innovación venía cogida de la mano de la apertura y globalización de las redes sociales, las cuales permitían conectar cualquier parte del mundo simplemente con un solo "Click".
Esta mejora pues, no fuera otro que la colocación de las cámaras en los móviles, permiten de manera muy simple al usuario transmitir, comunicar o compartir cualquier foto o experiencia mediante la denominada "red social".
El teléfono con cámara supuso el eslabón perfecto para unir a la perfección el binomio fotografía y conexión con otros usuarios mediante la red. El único inconveniente técnico radicaba la hora de realizar la fotografía, ya que para poderla efectuar, el móvil se tenía que sostener con la mano del usuario que la realizaba, limitando sus movimientos actos o hazañas que este llevaba a cabo en ese preciso momento, instante y que quería grabar o fotografiar por, pasado los años o simplemente comunicar las vivencias vividas a sus amigos / usuarios, transmitir lo que vivía, sentía en ese preciso momento y instante.
En su viaje a Indonesia, el joven Woodman quería hacerse fotografías mientras estaba surfeando y pasárselas a un amigo suyo, así poder transmitir mediante aquellas fotografías lo que sentía y vivía en ese preciso momento. Y así es como revolucionó el mundo de la fotografía, ya que de ese instante surgió una idea en forma de una nueva cámara muy simple y rudimentaria, llamada GoPro, que tenía la singularidad de estar pegada al cuerpo de la persona en tanto que la cámara podía rotar para poder capturar la singularidad de aquella fotografía en cualquier ángulo, ofreciendo la oportunidad de aquel usuario de poderse fotografiar, o grabar, en ese momento e instante hiciera lo que hiciera, simplemente acoplando la cámara, ya no sólo en el cuerpo propiamente dicho, sino en cualquier soporte donde el usuario la quisiera sujetar.
De esta manera pues, se abrió una nueva "vía/era" mediante la cual los usuarios comenzaron a forjar una relación entre él y el aparato propiamente dicho, obteniendo fotografías o grabaciones de un momento preciso donde la persona podía transmitir aquellas sensaciones que sentía al surfear, jugar al fútbol, ​​saltar en paracaídas, pilotar una moto de cross, o simplemente, inmortalizar cualquier actividad, deportiva o no, sin tenerse que preocupar de sostener una cámara en mano, centrándose en el acto en si .



dilluns, 22 d’octubre del 2012

Escritura i Twitter

El Pròxim mes de novembre és celebrarà el primer Twitter Fiction Festival. I moltes persones es preguntaran, i per què? doncs és ben fàcil explicar-ho: de tots és ben sabut que aquesta xarxa social està creixent com l'escuma per molts motius entre els quals hi ha el de donar-se a conèixer als possibles lectors mitjançant les xarxes socials. I obviament els grans autors literaris,  no en volen quedar exclosos en tant que aprofiten aquesta suculent eina social per explicar o "relatar" petits fragments mitjançant la suma dels quals sorgeixi una novel · la.
The Guardian va reptar a 21 Escriptors perquè provessin si eren capaços de redactar ficció a través del Twitter. Amb tot, la mateixa xarxa social no ha volgut quedar-se enrere i ha volgut escenificar nous reptes mitjançant la convocatòria d'un nou festival de ficció que començarà el 28 de novembre, i on durant cinc dies autors de tot el món experimentin aquestes noves maneres de redactar mitjançant la xarxa social amb el hashtag # twitterfiction. Els autors seleccionats i el programa del festival és donaran a Conèixer el proper 19 de novembre via l'espectador, The Guardian i Twitter.



El próximo mes de noviembre se celebrará el primer Twitter Fiction Festival. Y muchos se preguntarán: y por qué?, Pues es muy fácil explicarlo. De todos es bien sabido que esta red social está creciendo como la espuma por muchos motivos entre los que está el de darse a conocer, mediante las redes sociales. Y obviamente los grandes autores, y no tan grandes escritores, no quedan excluidos en tanto que aprovechan esta suculento herramienta social para explicar o "relatar" pequeños fragmentos paran en la suma de todos ellos poder extraer una novela. 
The Guardian retó a 21 escritores para que probaran si eran capaces de redactar ficción a través del Twitter. Con todo, la misma red social no ha querido quedarse atrás y ha querido escenificar nuevos retos mediante la convocatoria de un nuevo festival de ficción que empenzará el 28 de noviembre, donde durante cinco días autores de todo el mundo experimentarán nuevas formas de redactar mediante la red social con el hashtag # twitterfiction. 
Los autores seleccionados y el programa del festival se darán a conocer el próximo 19 de noviembre vía del espectador, The Guardian y Twitter


Foto: Kelly Dyson

dijous, 18 d’octubre del 2012

Premi nacional d'Il.lustració 2012


Andrés Rábago ha estat guardonat amb el Premi Nacional d'il.lustració 2012 per la seva obra il·lustradora la qual expressa, alhora que transmet, la seva visió crítica sobre la vida, sobre la manera de viure-la i d'allò que "segons ell" és l'esser humà. El premi, dotat de  20.000 euros, el concedeix el Ministerio de Educación , Cultura y Deporte, amb l'objectiu de reconèixer any rere any el treball cultural que realitzen els diferents actors que conformen la societat cultural del nostre país.
El premiat, de formació autodidacta, és historiador, guionista, humorista gràfic, pintor i escultor entre d'altres. La seva "peculiar" història amb les vinyetes va néixer l'any 1968 quan va començar a publicar vinyetes i il·lustracions en revistes com Hermano Lobo, i col·laborant en altres mitjans com per exemple La Codorniz, Cuadernos para el Diálogo, El Independiente, entre d'altres.

Andrés Rábago ha sido galardonado con el Premio Nacional de Ilustración 2012 por su obra ilustradora, con la que expresa, al tiempo que transmite, su visión crítica sobre la vida, sobre la manera de vivirla y de lo que "según él" es el ser humano. El premio, dotado de 20.000 euros, lo concede el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, con el objetivo de reconocer año tras año el trabajo cultural que realizan los diferentes actores que conforman la sociedad cultural de nuestro país. El premiado, de formación autodidacta, es historicista, guionista, humorista gráfico, pintor y escultor entre otros. Su "peculiar" historia con las viñetas nació en 1968 cuando empezó a publicar viñetas e ilustraciones en revistas como Hermano Lobo, y colaborando en otros medios como por ejemplo La Codorniz, Cuadernos para el Diálogo, El Independiente, entre otros. 






dimarts, 31 de gener del 2012

El preu de l'èxit



L'estrella del pop Rihanna, de 23 anys, ha adquirir un retrat mosaic de Marilyn Monroe (1926-1962) realitzat per l'artista britànica Claire Milner per uns 120.000 euros, informa The Sun en la seva edició en línia.L'obra, un mosaic de la icona de Hollywood, té una superfície de 1,5 metres quadrats, pesa 80 quilos i és el resultat de mesos de treball, ja que està compost de 65.000 pedres centellejants de vidre, segons la citada web del rotatiu sensacionalista .Els costos derivats del transport de l'obra d'art del Regne Unit a Beverlly Hills, a Califòrnia, on resideix la cantant, han afegit diversos milers d'euros a la factura de Rihanna.


La estrella del pop barbadense Rihanna, de 23 años, adquirió un retrato mosaico de Marilyn Monroe (1926-1962) realizado por la artista británica Claire Milner por unos 120.000 euros (157.000 dólares), informa el The Sun en su edición online.La obra, un mosaico del icono de Hollywood, tiene una superficie de 1,5 metros cuadrados, pesa 80 kilos y es el resultado de meses de trabajo, ya que está compuesto de 65.000 piedras centelleantes de cristal, según la citada web del rotativo amarillista.Los costes derivados del transporte de la obra de arte de Reino Unido a Beverlly Hills, en California, donde reside la cantante, añadieron varios miles de euros a la factura de Rihanna.


                                                                                                Font: La vanguardia

dimecres, 4 de gener del 2012

Vik Muniz


Sobre el sòl empedrat de l'església des Célestins, del segle XIV, i amb branques, flors seques i herbes de la Provença, el brasiler Vik Muniz, 50 anys, ha reproduït a Van Gogh, obra la qual només és visible des de dalt d'una passarel·la. Normal: amb llaminadures o pedres o xocolata, Muniz pot imitar un Picasso o un Cézanne. La seva tècnica singular desplegada a l'església i en les 110 obres de la seva primera retrospectiva francesa, a la Col·lecció Lambert d'Avinyó, va saltar a la pantalla l'any passat gràcies a Waste land, de Lucie Walkers, nominada als Oscar i registre d'una obra única en la història de l'art. Durant tres anys, la càmera va seguir als que viuen de les escombraries de Jardim Gramacho, el major abocador de Rio de Janeiro. Amb les deixalles, els drapaires van reconstruir quadres cèlebres (Goya, Miguel Ángel ...) que Muniz fotografiar i els va donar els diners obtinguts de la subhasta aSotheby's. La prova que "l'art pot ser útil".


Sobre el suelo adoquinado de la iglesia des Célestins, del siglo XIV, y con ramas, flores secas e hierbas de la Provenza, el brasileño Vik Muniz, 50 años, ha reproducido a Van Gogh, sólo visible desde lo alto de una pasarela. Normal: con chuches o piedras o chocolate, Muniz puede imitar un Picasso o un Cézanne.Su técnica singular –dibuja, pega, fotografía y destruye su original–, desplegada en la iglesia y en las 110 obras de su primera retrospectiva francesa, en la Colección Lambert de Aviñón, saltó a la pantalla el año pasado gracias a Waste land, de Lucie Walkers, nominada a los Oscar y registro de una obra única en la historia del arte.Durante tres años, la cámara siguió a los que viven de la basura de Jardim Gramacho, el mayor vertedero de Río de Janeiro. Con los desechos, los traperos reconstruyeron cuadros célebres (Goya, Miguel Ángel...) que Muniz fotografió y les dio el dinero obtenido de la subasta en Sotheby's. La prueba de que "el arte puede ser útil".

                                                                                                  Font: La Vanguardia

dimarts, 27 de desembre del 2011

La Península il.luminada

La Nasa ha difós una espectacular fotografia on es pot observar la il·luminació de la Península Ibèrica. En una imatge presa en un pla oblic des de la zona de l'Atlàntic, es destaquen els tons marrons i ocres, a l'hora que s'observen amb claredat les ciutats de Lisboa, Madrid i Sevilla donada la quantitat del seu enllumenat públic, així com la resta de punts de llum que esquitxen  la península encara que amb menor intensitat. Moltes d'aquestes no s'observen de manera totalment nítida  a causa d'els núvols que cobrien la península el passat 4 de desembre, dia en què es va prendre la imatge des de l'Estació Espacial Internacional (EEI).A la imatge també s'aprecia l'estret de Gibraltar, França, l'oceà Atlàntic i el nord d'Àfrica. En el text, l'observatori de la terra de la NASA explica que la imatge ha estat augmentada per millorar el seu contrast.


La Nasa ha difundido una espectacular imagen donde se puede observar la iluminación de la Peninsula Ibérica.
En una imagen de plano oblicuo tomada desde la zona del Atlántico en la que destacan los tonos marrones y ocres, se observan con claridad las ciudades de Lisboa, Madrid y Sevilla dada la cantidad de su alumbrado público, así como el resto de puntos de luz que salpican el resto de la península aunque con menor intensidad.
Muchas de las mismas se ven en nebulosa, debido a las nubes que cubrían la península el pasado 4 de diciembre, día en el que se tomó la imagen desde la Estación Espacial Internacional (EEI).
En la imagen también se aprecia el estrecho de Gibraltar, Francia, el océano Atlántico y el norte de África. En el texto, el observatorio de la tierra de la NASA explica que la imagen ha sido aumentada para mejorar su contraste.

divendres, 23 de desembre del 2011

Vilhelm Hammershoi




Nascut a la ciutat de Copenhaguen un 15 de maig de 1864, Vilhelm Hammershoi va tenir com a pare el mercader Christian Hammershoi. Des de petit Vilhelm va estudiar dibuix amb Neils Christian Kierkegaard i més tard amb Holger Gronvold. Desde nen va saber que el dibuix i la pintura omplirien gran part de la seva vida. En arribar a l'adolescència es va instruir amb alguns grans exponents de la Reial Acadèmia Danesa de Belles Arts, com Frederik Vermehren.Su primera obra exposada va ser "Retrat d'una jove" (la seva germana Ana), a la primavera de 1885, en l'exhibició Charlottenborg. Les seves obres es caracteritzen per tons grisos, transmetent tranquilitat i fredor, en tant que expressen una sensació de lleu tensió i misteri. Les pintures pintures transmeten una atmosfera calmada i malenconiosa que fan evident la influència del pintor nord-americà James McNeill Whistler. Els paisatges fan un efecte estranyament sobri i purista, les representacions arquitectónicas (pintades a Copenhaguen, Londres i Roma) són fosques i desolades. La seva paleta estava marcada pels grisos, els blancs, els verds i els blaus. La major part del seu treball el va realitzar a la seva ciutat natal, on va morir el 13 de febrer de 1916. 


























Nacido en la ciudad de Copenhague un 15 de mayo de 1864, Vilhelm Hammershoi tuvo como padre al mercader Christian Hammershoi. Desde pequeño Vilhelm estudió dibujo con Neils Christian Kierkegaard y más tarde con Holger Gronvold.Desde niño supo que el dibujo y la pintura llenarían un gran espacio en su vida, y al llegar a la adolescencia se instruyó con algunos grandes exponentes de la Real Academia Danesa de Bellas Artes, como Frederik Vermehren. Su primera obra expuesta fue “Retrato de una joven” (su hermana Ana), en la primavera de 1885, en la exhibición Charlottenborg.Sus obras se caracterizan por tonos grises, transmitiendo quietud y hasta frialdad en muchas de sus presentaciones. Al verlas, muchas transmiten una sensación de leve tensión y misterio.Sus pinturas transmiten una atmósfera calmosa y melancólica que hacen evidente la influencia del pintor estadounidense James McNeill Whistler. Susinteriores y paisajes hacen un efecto extrañamente sobrio y purista, las representaciones arquitectónicas (pintadas en Copenhague, Londres y Roma) son oscuras y desoladas. Su paleta, marcada por los grises, los blancos, los verdes y los azules, recuerda las grisallasmedievales. La mayor parte de su trabajo la realizó en su ciudad natal, donde falleció el 13 de febrero de 1916. Se dedicó a pintar retratos, diseñar interiores y algunos trabajos de arquitectura. Con sus viajes, principalmente a ciudades o campos aledaños, se inspiró para crear paisajes y algunas imágenes campiranas.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Calendari Pirelli 2012

El Calendari Pirelli 2012 acaba de ser presentat a Nova York. L'acte ha tingut lloc a 'The Armory' un edifici militar que es remunta a principis del segle XIX i que avui és monument històric.
Aquest calendari de culte, és considerat com un dels més exclusius i luxosos del món.
Les protagonitza del Calendari Pirelli han estat, en aquesta ocasió, nou models i tres actrius: Isabeli Fontana ('top model' que va aparèixer en el Calendari Pirelli de 2003, 2005, 2009 i 2011), Natasha Poly (2011), Saskia de Brauw , Lara Stone (2009 i 2011), Joan Small, Guinevere Van Seenus (2006), Malgosia (2009), Edita Vilkeviciute i Kate Moss (1994 i 2006). Les actrius presents a les fotos del Calendari Pirelli 2012 són la ucraïnesa Milla Jovovich (1998), la italiana Margareth Made i la japonesa Rinko Kikuchi.


El Calendario Pirelli 2012 acaba de ser presentado en Nueva York. El acto ha tenido lugar en The Armory, un edificio militar que se remonta a principios del siglo XIX y que hoy es monumento histórico. Este calendario de culto, es considerado como uno de los más exclusivos y lujosos del mundo. Las protagoniza el Calendario Pirelli han sido, en esta ocasión, nueve modelos y tres actrices: Isabeli Fontana ('top model' que apareció en el Calendario Pirelli de 2003, 2005, 2009 y 2011), Natasha Poly (2011), Saskia de Brauw, Lara Stone (2009 y 2011), Juan Small, Guinevere Van Seenus (2006), Malgosa (2009), Edita Vilkeviciute y Kate Moss (1994 y 2006). Las actrices presentes en las fotos del Calendario Pirelli 2012 son la ucraniana Milla Jovovich (1998), la italiana Margareth Made y la japonesa Rinko Kikuchi.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Radiografies "picants"
















Aquesta fotografia forma part del calendari d'una empresa japonesa anomenada EIZO.
El calendari en qüestió  té un alt contingut eròtic, i s'hi poden observar les radiografies d'un seguit de treballadores de l'empresa realitzant posicions un tant "picants". No fa falta dir que el calendari a  aixecat moltes queixes per part de sectors femenins alhora que per els continguts que s'hi poden observar.















 Esta fotografía forma parte del calendario de una empresa japonesa llamada EIZO.El calendario en cuestión tiene un alto contenido erótico, y se pueden observar las radiografías de una serie de trabajadoras de la empresa realizando posiciones un tanto "picantes". No hace falta decir que el calendario a levantado muchas quejas por parte de sectores femeninos a la vez que por los contenidos que se pueden observar.


divendres, 16 de desembre del 2011

Soldats que es fonen

L'art és un terme que pot englobar molts punts, que pot tocar moltes tecles alhora que pot enlleçar móns que no tenen que tenir cap tipos de relació. El seu exemple més palpable el podem observar en la fotografia pressa en  una exhibició amb rèpliques en xocolata dels guerrers de terracota de l'antiga Xina,  a Taipei. L'exhibició anomenada "World Xocolata Wonderland" arriba després d'una exhibició anterior d'art en xocolata presentada a Beijing i que va atreure a més de 400 mil visitants. L'atracció principal de la mostra, serà els més de 400 mini guerrers de terracota fets en xocolata, cadascun de 35 centímetres d'alçada.



El arte es un término que puede englobar muchos puntos, que puede tocar muchas teclas a la vez que puede enlazar mundos que no tienen que tener ningún tipo de relación. Su ejemplo más palpable lo podemos observar en la fotografía realizada en una exhibición con réplicas en chocolate de los guerreros de terracota de la antigua China, en Taipei. La exhibición llamada "World Chocolate Wonderland" llega después de una exhibición anterior de arte en chocolate presentada en Beijing y que atrajo a más de 400 mil visitantes. La atracción principal de la muestra, será los más de 400 mini guerreros de terracota hechos en chocolate, cada uno de 35 centímetros de altura.


                                                                                                        Font: El país

dimecres, 14 de desembre del 2011

L'anamorfisme d'Eduardo Relero

Es diu que l'art es defineix en no tenir definicions, en aplicar qualsevol concepte creat per una persona humana i poder-ho conceptualitzar i plasmar d'infinites formes i maneres, seguint o trencant els canons estipulats per la societat. Així es doncs com neixen nous models a l'hora de plasmar idees, fets, maneres o formes de vida.  "L'anaformisme" n'és un d'ells. Aquesta és una tècnica que s'usa en la pintura i escultura que consisteix en crear il.lusions òptiques, forçant a l'observador a mirar un determinat punt de vista, des del qual l'element adquireix una forma proporcionada i clara. Un dels seus artífexs al nostre país s'anomena Eduardo Relero. Les seves obres es poden copsar  en les principals ciutats no només s'espanya, sinó del món. Així és com aquest artista s'està obrint pas en l'anomenat "nou art del segle XXI.

Se dice que el arte se define en no tener definiciones, al aplicar cualquier concepto creado por una persona humana y poderlo conceptualizar y plasmar de infinitas formas y maneras, siguiendo o rompiendo los cánones estipulados por la sociedad. Así se pues cómo nacen nuevos modelos a la hora de plasmar ideas, hechos, maneras o formas de vida. "El anaformismo" es uno de ellos. Esta es una técnica que se usa en la pintura y escultura que consiste al crear ilusiones ópticas, forzando al observador a mirar un determinado punto de vista, desde el cual el elemento adquiere una forma proporcionada y clara. Uno de sus artífices a nuestro país se denomina Eduardo Relero. Sus obras se pueden coger en las principales ciudades no sólo de Espanya, sino del mundo. Así es como este artista se está abriendo en el llamado "nuevo arte del siglo XXI. 

dilluns, 12 de desembre del 2011

World Press Photo 2011


La fundació Photographic Social Vision organitza per setè any consecutiu l'exposició internacional Worls Press Photo. La mostra recull q70 fotografies guanyadores del prestigiós premi internacional de fotoperiodisme, presenta en aquesta edició tres fotògrafs espanyols i dos projectes relacionats amb internet i les xarses socials. Sota el lema: Veure per creure, l'exposició celebra aquest any el seu desè aniversari, exhibint la mostra en el Centre de Cultura Contemporanea de Barcelona del 23 de novembre al 18 de desembre de 2011.
En la seva passada edició va arribar als 35.000 visitants, i es considerada mundialment com la més important en l'àmbit del fotoperiodisme per la qualitat de les seves fotografies, així com per el debat i la critica que generen cadascun dels treballs presentats. 
La fotografia guanyadora d'aquesta edició, és de la sud africana Jodi Bieber. Aquesta immortalitza a Bibi Aisha, una noia afganesa de 18 anys que va ser mutilada com càstig per fugir de la casa del seu marit en la provincia de Oruzgan, en el centre d'Afganistan. Aquesta noia quan tenia 12 anys va ser lliurada a la familia d'un combatent talibà, i quan va arribar a la pubertat, ja estava casada amb ell. Aisha va tornar a casa dels seus pares queixant-se del tracte violent que rebia per part de la seva família política. Els talibans la van buscar per a portar a terme la seva represalia per la humiliació rebuda, tallant-li les orelles i el nas. Aisha va ser abandonada per a ser més tard rescatada i duta a un refugi dirigit per l'organització Women for Afghan Women a Kabul on va rebre ajuda. Després de passar un temps en el refugi, va ser traslladada a Estats Units per a rebre terèpia i sotmetre's a una reconstrucció facial. 


La Fundación Photographic Social Vision organiza por séptimo año consecutivo la exposición internacional World Press Photo. La muestra, que recoge las 170 fotografías ganadoras del prestigioso premio internacional de fotoperiodismo, presenta en esta edición tres fotógrafos españoles y dos proyectos relacionados con Internet y las redes sociales. Bajo el lema “Ver para creer”, Photographic Social Vision, que este año celebra su décimo aniversario, exhibe la muestra en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) del 23 de noviembre al 18 de diciembre de 2011.
En su pasada edición alcanzó los 35.400 visitantes, es considerada mundialmente como la más importante en el ámbito del fotoperiodismo por la calidad de sus fotografías, así como por el debate y la crítica que generan cada uno de los trabajos presentados. Una cita con los acontecimientos sociales, políticos, culturales y deportivos del último año que también es un escaparate para los mejores fotoreporteros del momento, ofreciéndoles la oportunidad de presentar un trabajo muchas veces censurado por los gobiernos y los medios.
La fotografía ganadora de esta edición, de la sudafricana Jodi Bieber, inmortaliza a Bibi Aisha, una chica afgana de 18 años que fue mutilada como castigo por huir de la casa de su marido en la provincia de Oruzgan, en el centro de Afganistán. Bieber presenta una imagen que invita a descubrir la historia de esta chica. Cuando tenía 12 años, Aisha y su hermana menor fueron entregadas a la familia de un combatiente talibán, y cuando alcanzó la pubertad, ya estaba casada con él. Aisha regresó a casa de sus padres quejándose del trato violento que recibía por parte de su familia política. Los talibanes la buscaron para llevar a cabo su represalia por la humillación recibida, cortándole las orejas y la nariz. Aisha fue abandonada para ser más tarde rescatada y llevada a un refugio dirigido por la organización Women for Afghan Women (Mujeres para Mujeres Afganas) en Kabul donde recibió ayuda. Tras pasar un tiempo en el refugio, fue trasladada a Estados Unidos para recibir terapia y someterse a una reconstrucción facial.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Natura en estat pur















Diuen que una imatge val més que mil paraules. Crec que aquesta meravellosa fotografia n'és un clar exemple.
Així doncs, més val observar-la i poder gaudir dels meravellosos colors que la naturalesa ens regalà en l'erupció  del volcà Chilè de Puyehue el 4 de juny.

Dicen que una imagen vale más que mil palabras. Creo que esta maravillosa fotograia es un claro ejemplo. Así pues, más vale observarla y poder disfrutar de los maravillosos colores que la naturaleza nos regaló en la erupción del volcán Chileno de Puyehue, el 4 de junio. 

                                                                                            Fons: Agencia Internacional de Noticias

dijous, 1 de desembre del 2011

jan saudek

Aquest autor estava interessat en capturar la vida quotidiana, pura i sense artificis, donant vida a imatges d'un erotisme arribant a un punt fins i tot obscè. Les seves fotografies en blanc i negre han fet del seu treball una experiència visual , on sexe, desig, mort, bellesa, vellesa i ironia viatgen de manera paralla en una successiva onada de detalls que representen la veritat que ningú vol veure. El conflicte és la part més visible de l'obra d'aquest home amant del grotesc, un investigador innat de les relacions humanes entrecreuades per ambients plens de simbolismes en què res no és perfecte. La fotografia que podem observar és un clar exemple d'aquest apoderament descarat que l'autor buscava en totes les seves obres, on la polèmica no deixava indiferent a ningú.


Este autor estaba interesado en capturar la vida cotidiana, pura y sin artificios, dando vida a imágenes de un erotismo llegando a un punto incluso obsceno. Sus fotografías en blanco y negro han hecho de su trabajo una experiencia visual, donde sexo, deseo, muerte, belleza, vejez e ironía viajan de forma paralla en una sucesiva ola de detalles que representan la verdad que nadie quiere ver. El conflicto es la parte más visible de la obra de este hombre amante de lo grotesco, un investigador innato de las relaciones humanas entrecruzadas por ambientes llenos de simbolismos en el que nada es perfecto. La fotografía que podemos observar es un claro ejemplo de este apoderamiento descarado que el autor buscaba en todas sus obras, donde la polémica no dejaba indiferente a nadie.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Jan Saudek

Jan Saudek és un fotògraf i artista plàstic nascut a Praga, llavors Txecoslovàquia, el 13 de maig de 1935.
A partir dels anys setanta el seu treball comença a ser conegut, però fins a 1983 no publica el seu primer llibre de fotografies. En reconeixement a la trajectòria artística de *Saudek, les autoritats comunistes li permeten abandonar en 1984 el seu treball a la fàbrica i que s'associï a la Fundació d'Artistes visuals Txecoslovacs, la qual cosa equivalia al seu reconeixement professional com a artista.

En 1990 és nomenat Caballer d'Arts i les Lletres pel Ministeri de Cultura de França i en 2006 és guardonat al seu propi país amb el Premi Artis Bohemiae Amicis al costat de Milan Kundera i Vladimir Körner per contribuir a la reputació artística de la República Txeca.
Alguna cosa molt característic en l'obra d'aquest artista és la seva estranya negació de la realitat, ja que en les seves escenes, delimitades per un marc espacial important, redueixen als personatges a un escenari que semblés oprimir-los, com si no hi hagués llibertat de moviment. Dos anys després, Saudek va començar a acolorir les seves imatges, la qual cosa li va afegir a aquestes un aire més irreal.
Una de les frases més cèlebres va ser: En 1935 la meva mare va portar al món un fill, Kaja, i tot seguit a mi, gairebé com un extra", és la primera frase de Jan Saudek en la seva biografia, i aquest, pel que sembla, va anar l'estigma que ho va marcar per quedar sempre relegat a segon terme
A diferència dels seus col·legues contemporanis nord-americans, Joel-Peter Witkin i Irving Penn, els qui també utilitzaven el tableau vivant per realitzar les seves preses, Saudek no pretenia provocar, com en el cas de Witkin, ni de retratar la realitat, com en el cas de Penn. El treball de Saudek és intimista, és el producte de les seves visions a l'estil de l'escriptor anglès William Blake, en les quals els seus models es tornen els seus camarades de joc, es despullen literal i metafòricament, i posen per provocar la lent.


Jan Saudek es un fotógrafo y artista plástico nacido en Praga, entonces Checoslovaquia, el 13 de mayo de 1935.
A partir de los años setenta su trabajo empieza a ser conocido, pero hasta 1983 no publica su primer libro de fotografías. En reconocimiento a la trayectoria artística de Saudek, las autoridades comunistas le permiten abandonar en 1984 su trabajo en la fábrica y que se asocie a la Fundación de Artistas visuales Checoslovacos, lo que equivalía a su reconocimiento profesional como artista.
 En 1990 es nombrado Caballero de la Artes y las Letras por el Ministerio de Cultura de Francia y en 2006 es galardonado en su propio país con el Premio Artis Bohemiae Amicis junto a Milan Kundera y Vladimir Körner por contribuir a la reputación artística de la República Checa.
Algo muy característico en la obra de este artista es su extraña negación de la realidad, ya que en sus escenas, delimitadas por un marco espacial importante, reducen a los personajes a un escenario que pareciera oprimirlos, como si no hubiera libertad de movimiento. Dos años después, Saudek comenzó a colorear sus imágenes, lo que le añadió a éstas un aire más irreal.
Una de sus frases mas célebres fué:  En 1935 mi madre trajo al mundo un hijo, Kaja, y acto seguido a mí, casi como un extra", es la primera frase de Jan Saudek en su biografía, y ése, al parecer, fue el estigma que lo marcó para quedar siempre relegado a segundo término

A diferencia de sus colegas contemporáneos norteamericanos, Joel-Peter Witkin e Irving Penn, quienes también utilizaban el tableau vivant para realizar sus tomas, Saudek no pretendía provocar, como en el caso de Witkin, ni de retratar la realidad, como en el caso de Penn. El trabajo de Saudek es intimista, es el producto de sus visiones al estilo del escritor inglés William Blake, en las que sus modelos se vuelven sus camaradas de juego, se desnudan literal y metafóricamente, y posan para provocar la lente.

                                                                                                    Fons: Wikipedia, Internet

divendres, 25 de novembre del 2011

Millor viral del 2011



Aquest vídeo ideat per l'agència publicitària TBWA París sobre la prevenció del VIH-sida va ser premiat en la 27 º edició del Festival de Curts de Berlín. S'anomena "Aides Grafitti", i va obtenir el guardó com a millor viral de 2011.
La producció fa ús de l'humor i la creativitat, en tant que intentar transmetre un missatge al voltant de la prevenció del contagi del VIH: protegir-se sempre abans de qualsevol acte sexual. La publicitat va ser elaborada a petició de l'ONG "Aides", una associació francesa de lluita contra la SIDA.
El vídeo, publicat el gener del 2010, té més de 2,3 milions de vistes i 500 comentaris alhora que ha recorregut la xarxa gràcies a xarxes socials com Twitter i Facebook que han contribuït a difondre el missatge a nivell global.

Este vídeo ideado por la agencia publicitaria TBWA París sobre la prevención del VIH-sida fue premiado en la 27 º edición del Festival de Cortos de Berlín. Se llama "AidasGrafitti", y obtuvo el galardón como mejor viral de 2011.
La producción hace uso del humor y la creatividad, en tanto que intentar transmitir un mensaje acerca de la prevención del contagio del VIH: proteger siempre antes de cualquier acto sexual. La publicidad fue elaborada a petición de la ONG "Aides", una asociación francesa de lucha contra el SIDA.
El vídeo, publicado en enero de 2010, tiene más de 2,3 millones de vistas y 500comentarios a la vez que ha recorrido la red gracias a redes sociales como Twitter y Facebook que han contribuido a difundir el mensaje a nivel global.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Joe Hill

És difícil distingir què és real i què no ho és en les il · lustracions 3D de Joe Hill, ja que aquestes peden arribar a donar fins i tot vertigen. Aquest pintor ha recorregut el món, des de New York a Xangai, per compartir la seva personal manera de fer les coses.
Joe Hill pinta les seves obres directament sobre el sòl, es tracta d'il · lusions òptiques que es basen en la profunditat i tenen gran quantitat de detalls perquè estan pensades per interactuar amb el públic.
En la fotografia superior, podem observar una il.lustració  que els artistes 3D Joe Hill i Max, en una iniciativa al costat de Reebok CrossFit  han aconseguit el Rècord Guiness d'art de carrer sobre asfalt en 3D més gran del món.
La impressionant pintura mesura 1160,4 metres quadrats i s'ha realitzat a la zona de Canary Wharf de Londres

Es difícil distinguir qué es real y qué no lo es en las ilustraciones 3D de Joe Hill, las cuales pueden llegar a dar vértigo. Este pintor ha recorrido el mundo, desde Nueva York a Shanghai, para compartir su personal forma de hacer las cosas.
Joe Hill pinta  ensuspensión obras directamente sobre el suelo. Se trata de ilusiones ópticas que se basan en la Profundidades y poseén gran Cantidad de detalles porque están pensadas para interactuar con el público.

Los artistas 3D Joe Hill y Max, en una iniciativa junto a Reebok CrossFit, han conseguida el Récord Guiness de arte callejero sobre asfalto en 3D más grande del mundo.
La impresionante pintura mide 1.160,4 metros cuadrados y se ha realizada en la zona de Canary Wharf de Londres

                                                                                                      Font: creaerte.com

dijous, 17 de novembre del 2011

Sí, és una guitarra...


Brutal fotografia realitzada per el fotògraf Aris Messinis, la qual escenifica una imatge totalment anigmàtica. Aquesta es va realitzar quan les forces del nou règim libi disparaven les seves armes contra les tropes lleials al fugitiu Moammar Gaddafi mentre un company tocava la guitarra durant la batalla a Sirte el 10 d'octubre, en un intent de controlar la ciutat natal de Gaddafi després d'un mes de setge. I clar, després de mirar i remirar la imatge, a un li venen un munt de preguntes al cap, què se li pot passar pel cap a un soldat que es posa a tocar la guitarra en aquest moment? ...

Brutal fotografía realizada por el fotógrafo Aris Messina, la cual escenifica una imagen totalmente anigmàtica. Esta se realizó cuando las fuerzas del nuevo régimen libio disparaban sus armas contra las tropas leales al fugitivo Muamar Gadafi mientras un compañero tocaba la guitarra durante la batalla en Sirte el 10 de octubre, en un intento de controlar la ciudad natal de Gadafi después de un mes de asedio. Y claro, después de mirar y remirar la imagen a uno le venden un montón de preguntas en la cabeza; qué se le puede pasar por la cabeza a un soldado que se pone a tocar la guitarra en ese momento? ...

dimecres, 16 de novembre del 2011

Diego Rivera


-(Guanajuato, 1886 - ciutat de Mèxic, 1957) Pintor mexicà, considerat un dels principals muralistes del seu país. Va estudiar per espai de quinze anys (1907-1922) en diversos països d'Europa (en especial, Espanya, França i Itàlia), on es va interessar per l'art d'avantguarda i va abandonar l'academicisme.
Les obres d'aquest període reflecteixen, d'una banda, un acusat interès pel cubisme sintètic (El guerriller, 1915), assumit en la seva etapa parisenca, i l'altra, una gran admiració pels fresquistes del Quattrocento, (i en especial, per Giotto), la qual cosa va motivar el seu allunyament de l'estètica cubista anterior.
Les seves pintures volien alhora que contenien una forta càrrega crítica i social envers la societat d'aquell moment. La paradoxa queda pal.lesa en què aquesta crítica, actualment  continua sent força actual en tant que expressa mitjançant les seves pintures les desevinències i les diferències escalarials de la societat actual .
En concret el titulat Fons congelats no podria ser més apropiat per descriure el moment que avui viuen els Estats Units. Sota un paisatge de gratacels imponents s'albiren una sèrie de grues que subratlla el boom de la construcció que va viure Nova York mentre estava sumit en els efectes de la crisi del 29. Enfront d'elles, figures anònimes de treballadors esperant el tren. Just a sota, Rivera va pintar una mena de magatzem on centenars de persones sense rostre dormen amuntegades i vigilades per un policia, com a símbol d'aquesta mà d'obra despersonalitzada que va alimentar l'economia durant aquella crisi o potser als sense sostre.
Un exemple força clar de la importància i ressó mediàtic que va assolir aquest pintor en la seva època va ser  que la família Rockefeller va contribuir econòmicament a finançar els murals a través del MoMA, permeten que l'artista critiqués la seva riquesa i la seva classe social de manera totalment oberta i desacomplexada.

-(Guanajuato, 1886 - ciudad de México, 1957) Pintor mexicano, considerado uno de los principales muralistas de su país. Estudió por espacio de quince años (1907-1922) en varios países de Europa (en especial, España, Francia e Italia), donde se interesó por el arte de vanguardia y abandonó el academicismo.
Las obras de este período reflejan, por un lado, un acusado interés por el cubismo sintético (El guerrillero, 1915), asumido en su etapa parisina, y la otra, una gran admiración por fresquistas del Quattrocento, (y en especial , por Giotto), lo que motivó su alejamiento de la estética cubista anterior.
Sus pinturas querían vez que contenían una fuerte carga crítica y social hacia la sociedad de aquel momento. La paradoja queda patente en que esta crítica, actualmente continúa siendo bastante actual en tanto que expresa mediante sus pinturas las desevinencias y las diferéncias escalariales de la sociedad actual.
En concreto el titulado Fondo congelados no podría ser más apropiado para describir el momento que hoy viven los Estados Unidos. Bajo un paisaje de rascacielos imponentes vislumbran una serie de grúas que subraya el boom de la construcción que vivió Nueva York mientras estaba sumido en los efectos de la crisis del 29. Frente a ellas, figuras anónimas de trabajadores esperando el tren. Justo debajo, Rivera pintó una especie de almacén donde cientos de personas sin rostro llacían duermiendo hacinadas y vigiladas por un policía, como símbolo de esta mano de obra despersonalizada que alimentó la economía durante aquella crisis .
Un ejemplo bastante claro de la importancia y eco mediático que alcanzó este pintor en su época fue que la familia Rockefeller contribuyó económicamente a financiar los murales a través del MoMA, permiten que el artista criticara su riqueza y su clase social de manera totalmente abierta y desacomplejada.